Algo tan sencillo como hacerte feliz.

No se que estarà fent, perque no contesta. Potser esta menjant, o dormin.  Li agrada molt! O pot ser, ja ha marxat.

M'agrada saber d'ella en tot moment, però a vegades,  m'agrada sentir-la lluny. Pot ser, els moments, els pocs moments, en què més penso en ella, és quan no parlem, quan no ens  truquem o quedem. Moments en els que m'absorveix un clima sensacional, en el que penso en ella, en els seus somriures, en els defectes que m'enamoren. Com em sento o millor  dit com em fa sentir.

Considero que són moments per trobar-la a faltar, moments per reviure al cap la imatge del seu cos, de cada part del seu cos. Sense deixar-me cap. El seu to de pell, l'olor que desprén, la seva pancha, les seves cames suaus, els seus pits.

M'agrada imaginar que li besava les cames, alternant-lo amb les carícies de la yema dels meus dits i pujant mica en mica, arribant al punt clau per fer-la sentir en el climax ideal.

No se, perque escric tot això. He agafat l'ordinador, i m'he ficat a escriure. L'estimo.

I soposo que fins ara, de les dues, ella ha estat la única que  ha demostrat que està aquí en tot moment. Mai m'ha fallat i mira que ha tingut ocasions per fer-ho, però mai. Sempre ha estat amb un somriure a la cara.  Suposo que m'ha donat tans motius per estimar-la...

Sempre em parla, amb aquet to de veu suau i fi, que aconsegueix relaxar-me i sentir-me totalment en un globus que ens protegeix a les dos. Amb aquet to de veu de consell a vegades, de confio en tu altres, o de tingues compte amb el que fas, moltes altres.

A vegades em fa riure, fins sentir un mal de pancha horrible, de horrible a patètica quan ric. 

Moltes altres vegades he plorat enganchada al seu coll. I sabeu que és lo que més em fascina de tot? que sempre, o gairebé casi sempre, acabo envoltada pels seus braços i dormida. Em parla i em relaxa, m'enten i m'explica, calla i m'acaricia, suspira i em fa un petó, i tot això em fa cap ficar-me en lo molt agust que em fa sentir i sempre que puc, acabo dormin uns minuts a sobre del seu cos.

A vegades no entenc, per que li ha tocat entrar a la meva vida, just en aquet moment. Ella sap del que parlo. Però després entenc, que pot ser ella era l'equilibri que necesitava, la  mà que buscava, el número de telèfon que sempre estaria  disponible per mí.

I no se si trobaré la manera d'agraïr-li tot això, però ella ha estat un suport vital per a mí aquest dos últims mesos. Es díficil d'explicar aquet sentiment, i tot i que explicar-li a ella se'm fa més facil que ha qualsevol altre, fins i tot a ella em seria massa complicat fer-li entendre que avegades he sentit que la mochila pesava, que portava el cos ple de pedres, i que ella me les ha anat treient poc a poc. No ha fet que el meu camí sigui un no res, però si que me l'ha facilitat.

L'estimo, per tot lo que ja l'hauria d'estimar, però la valoro més per tot això.

A vegades no se, si és perque quan està refredada se li posa el nas vermell, o si perque quan li fa mal la pancha s'acurruca demanant mimos, o perque sempre que la miro te un somriure a la cara.

O perque sempre que la tinc al costat em recorda lo que m'agrada la vida.

Jo no se perque vaig decidir estar amb ella. Però si que recordo que quan la vaig besar, les nostres dents es van tocar un segon. I en aquell moment em vaig sentir realment feliç.

I SI ALGUNA VEGADA HAGUÉS DE DIR-LI TOT AIXÒ, NO LI DIRIA AMB PARAULES.